Don Julio, la seva dona Maria, i els seus cinc fills esperaven expectants que entrés el primer client. Els honors se’ls va endur un jovenet, d’uns 13 o 14 anys, que devia treballar per allà. Era dels que es portaven el pa de casa, per no haver-lo de pagar, i dels que triaven el menú més barat: el de 15 pessetes. Això sí, amb entrant, primer i segon. Don Julio volia diferenciar-se del menú de plat únic que oferien altres restaurants de la zona. El seu, malgrat que econòmic, era un restaurant de categoria, amb estovalles i tovallons de tela. Tot i que sempre feien curt i, quan arribava la segona tongada, havien de donar-los la volta i reutilitzar els mateixos, perquè no en quedaven de nets.
Però aquell dimecres de final de juny el jovenet va estrenar estovalles. I, de l'emoció i l'agraïment, el van convidar a dinar.
1 comentari:
Aquesta història no la sabia, però és molt tendre i a més molt suggerent. El noi va tornar? I com és que un noi de la seva edat anava al restaurant? De què treballava? Era de Barcelona?
Publica un comentari a l'entrada